dianaalenay000 Diana Alenay

<<Els seus ulls queden enfosquits per la llum argentada que brolla del seu front, i el fantasma d'unes ales d'acolorides plomes emmarca la seva atractiva figura. Massa atractiva. Els seus ulls, del color del foc, cremen. Són de foc. I no només els ulls: sota el glamur de la seva pell sorrenca dansen flames. Tot ell és una foguera sense fum. -No sabia que les dones d'aigua rentessin la roba en bugaderies autoservei. -No em diguis dona d'aigua, djinn.>> Una criatura antiga i gloriosa. Una criatura errant i poderosa. L'atzar farà que els seus camins es creuin en el lloc més immpensable. Obra guanyadora dels IV premis Contes fantàstics de la Fira Internacional de la Bruixeria de Sant Joan les Fonts.


Kısa Hikaye Tüm halka açık. © Tots els drets reservats

#català #fantasia #fantasy #fairytale #conte #catalunya #donesd'aigua #djinn #mitologia #mithology #àrab #shortstory #cuento #343 #SantJoan #estiu #summer #verano #bugaderiaautoservei #lavandariaautoservicio
Kısa Hikaye
0
311 GÖRÜNTÜLEME
Tamamlandı
okuma zamanı
AA Paylaş

Aigua i foc

La nit càlida i lluminosa, animada, festiva, convida a sortir de casa i alçar els ulls al cel estrellat amb un got a vessar d'alguna beguda freda.

I una merda. La xafogor sufocaria fins i tot un tapir, la pol·lució emboira el cel, les mesures sanitàries l'estan fent parar boja...

La noia torna a tancar la porta rere seu i s'hi recolza. Fa més calor a fora que a dins. A més, ella no està d'humor. La roba gira dintre la rentadora. La noia aparta la vista. Una beguda certament no sobraria... El temporitzador indica que falten encara vint-i-cinc minuts. Cinc menys que quan havia començat. Sospira. Sent com algú pica al vidre rere seu.

Sent com algú pica al vidre?

Es gira i obre la porta. Un noi magribí mussita el seu agraïment i entra a la bugaderia autoservei.

-És còmode, la porta? -pregunta mentre treu la roba d'una bossa d'escombraries i la va posanta la rentadora.

En un primer moment havia semblat que tenia els cabells rapats, però una trena llarga i gruixuda li baixa per l'esquena.

-Molt.

El noi riu i s'alça.

-És bo saber-ho... -calla a mitja paraula.

Els seus ulls queden enfosquits per la llum argentada que brolla del seu front, i el fantasma d'unes ales d'acolorides plomes emmarca la seva atractiva figura. Massa atractiva.

Els seus ulls, del color del foc, cremen. Són de foc. I no només els ulls: sota el glamur de la seva pell sorrenca dansen flames. Tot ell és una foguera sense fum.

-No sabia que les dones d'aigua rentessin la roba en bugaderies autoservei.

-No em diguis dona d'aigua, djinn.

El djinn s'acosta a la dona d'aigua.

-Series tan amable d'apartar-te? -somriu amb ironia-. No fan descompte per ser djinn.

Ella ho fa. El temporitzador de la seva rentadora indica que falten vint minuts per a que finalitzi el rentat.

-El riu està tan contaminat que amb un esquitx d'aigua que hi caigui, ja pots dir adéu a la peça-explica-. Humans de merda -va callar un moment-. I tu? Què fas tan lluny del vostre territori? No hi ha djinns en aquestes terres d'ençà de fa més de mil anys... o això creia. I per què pagues en lloc de ficar-te dins la rentadora i fer-la funcionar? Jo ho faria si pogués.

El djinn seu al costat de la dona d'aigua, ignorant, com ella, les cadires de plàstic.

-Uf, no. Em marejo -admet-. I el que faig aquí és res. Vaig venir perquè amb tants humans marxant dels nostres territoris, cada cop la competència entre nosaltres és més gran, i jo sempre acabo acomiadat. Sóc massa tou per engalipar ningú. O això és que em diuen -confessa-. Així que se'm va acudir que en una terra que ja gairebé ni ens recorda m'aniria millor. Estava pensant muntar una mena d'espectacle de màgia, però tal com estan les coses...

-A la caça d'humans frescos i baratets, doncs? Vigila, no em facis la competència.

-O què, dona d'aigua?

-Els humans no reconeixerien un djinn ni que se'ls fiqués als calçotets, però és que tampoc reconeixen una dona d'aigua quan la veuen. Ah, bons vells temps quan els joves més agosarats aguaitaven vora els estanys que nosaltres apareguéssim... que lluny queden!

-No serà tan dramàtic.

-Ho és, creu-me. I responent a la teva pregunta d'abans, el meu avi era un djinn. Ja tinc els meus segles...

-I? Les dones d'aigua només hereteu trets de les vostres avantpassades femenines. Seré tou, però no sóc tan idiota com per anar al territori d'altri sense saber un parell de coses sobre la gent que m'hi trobaré, més si són les que remenen les cireres...

-Ja saps; un bon mag mai explica els seus trucs -va fer la dona amb veu de cantarella, somrient com una guineu. I li va picar l'ullet.

El djinn sospira.

-No crec que sigui competència per a ningú, però abans no intentis apagar-me, deixa'm dir-te que no cal que pateixis: procuraré fer els meus espectacles tan a prop de bugaderies autoservei com pugui, així podràs caçar humans frescos i baratets tu també.

-Que amable.

-Sóc l'amabilitat personificada, ja t'ho he dit. No podries apagar el llum aquell del front? M'estàs enlluernant.

-... Va dir l'esperit de foc -el sarcasme flota entre tots dos mentre la dona d'aigua s'aixeca i s'allunya.

El rentat per fi s'ha acabat. Trenta minuts d'assecat i ja podrà fotre el camp.

-N'hi ha gaire més dels teus, per aquí? -a la Dama de Banyoles li agradaria saber-ho.

-Uns quants -respon el djinn després d'uns moments de dubte.

El djinn es treu el mòbil de la butxaca. Comte amb les dones d'aigua, gent. Déu n'hi do com les gasten! - informa al grup de xat dels djinns.

La dona d'aigua renega quan el vestit que estava posant a l'assecadora li va fuig de les mans.

-Tan malament van les coses? -indaga el djinn.

-Seriosament? Suposo que es pot dir que anem fent. No ens morim de gana, però... -fa un gest ample amb la mà lliure, fent notar a l'esperit de foc el lloc on es troben, el que està fent.

-Ah, l'enyorada glòria perduda! -exclama l'altre, referint-se a les paraules que la dona d'aigua no ha arribat a pronunciar-. Escolta: no tindríeu pas lloc per a una criatura exòtica com jo en el vostre selecte club de malenconioses cròniques?

Mentre parla, el seu cos sembla fondre's per uns instants, abans de tornar a solidificar-se... en una dona d'aigua morena, amb un fantasma d'ales a l'esquena i un llum argentat al front.

-Com has dit, és un club selecte. En una paraula, no. Insultar algú no és la millor manera d'aconseguir que et convidi a la seva festa.

La djinn fa un soroll com de fastig i posa els ulls en blanc.

Una estona més tard, quan la dona d'aigua ja ha marxat i la djinn està a punt de ficar la roba a l'assecadora, s'adona que la dona d'aigua s'hi ha deixat alguna cosa a dintre. Una bosseta blanca. La djinn l'agafa. Un paper en sobresurt. El treu.

Equinocci de tardor, llac de Banyoles, mitjanit en punt. Fes-nos un bon espectacle i potser et convidem a sopar algun dia. Esporàdicament.

Et deixaria or però vaig escurada...

Ermessenda.

La djinn es posa a riure a la bugaderia deserta.

-Dona d'aigua havies de ser! -xiuxiueja.

06 Aralık 2022 00:00 0 Rapor Yerleştirmek Hikayeyi takip edin
0
Son

Yazarla tanışın

Diana Alenay La sang de les fades és la tinta dels qui escriuen una història màgica. Lectors ninja que no deixeu rastre, si ho feu no us descobriré davant dels Daimios. Catalanades, literatura fantàstica i pastanagues a: https://mastodont.cat/@dianalenay Blog: https://diari.mastodont.cat/diana-alenay/

Yorum yap

İleti!
Henüz yorum yok. Bir şeyler söyleyen ilk kişi ol!
~