Dolores Подписаться

triznia Triznia Beatriz Jiménez

Aquesta es la historia de una noia menuda y les seues desventures al preventori d'Aigües.


Драма Всех возростов.

#Catalá
Короткий рассказ
0
5178 ПРОСМОТРОВ
Завершено
reading time
AA Поделиться

Dolores


L'aire olia, o millor dit, sabia a pols. Els carrers estaven foscos, encara que el Sol no s'havia posat encara; notava com em coïen els ulls a causa de la porqueria que alça el vent, però el costum podia amb això. Segons ma mare érem unes supervivents, i també afegia que jo tenia un do, que era capaç d'orientar-me en qualsevol lloc, que no era normal que tot just huit anys em sabera la ciutat com la palma de la meua mà. Un home de roba elegant i aparentment cara va passar pel meu costat llegint el periòdic. Ma mare Deia que els periòdics ja no informaven, tan sols mentien. «Després de la Guerra Civil tan sols hi ha mentides y més mentides» comentava sempre, sense explicar-me més “ Ton pare és ú dels que lluïten contra això, contra les mentides… ton pare es un heroi, no l’oblides mai “ Jo no sabia amb seguretat que era mon pare, ma mare l'anomenava “Maqui”, però mai vaig aconseguir que em comptara res més, així estaria fora de perill, eixa era la seua excusa. Faltaven a penes uns trenta passos perquè arribara a “casa” però el meu cos pareixia estar ja al màxim de les seues possibilitats. No sabia per què, però últimament em cansava de seguida, jo que normalment em patejava la ciutat diverses vegades al cap d'un dia, en esta última setmana no podia ni arribar al port des del castell sense parar-me almenys deu vegades.

Després d'un esforç sobrehumà vaig arribar a casa; ma mare esperava fora, cosint-me els pantalons que havia trobat la nit anterior perquè no em vingueren tan llargs. M'haguera agradat anar corrent a la seua trobada com solia fer i haver-li donat un dels meus abraços d'ós, però no podia estava massa cansada. Vaig poder veure la preocupació en els seus ulls quan em va saludar i com a l'abraçar-me, el seu cos pareixia fresc en comparació amb el meu. Al separar-nos vaig poder veure com els seus llavis es tensaven en una fina línia i els seus ulls m'observaven cuidadosos.

—Estes cremant—va dir amb la seua veu dolça, però sempre fort—vine, soparem i a dormir… demà et quedes a casa.

Jo volia replicar, m'agradava eixir pels matins a jugar amb els meus amics i amigues, amb altres que també vivien en llocs foscos i amb un pare inclús lluitant, mort o simplement desaparegut; però les forces no estaven ací i estava tan esgotada que no m'abellia ni replicar. Eixa nit vam sopar això de costum: una sopa molt aigualida i un trosset de pa; i després me'n vaig anar a dormir en aquell matalaf desmanegat, davall de moltes mantes, perquè a pesar de la calor que emanava el meu cos, tenia un fred descomunal, considerant que estàvem a finals de primavera.

Els dies que van seguir a eixa nit van ser confusos. La calor del meu cos va anar creixent, fins al punt d'ennuvolar-me la vista de vegades. La suor freda queia pel meu cos com si haguera estat jugant davall la pluja i la preocupació de ma mare va anar creixent fins que la seua habitual força havia quedat feta xixines i l'havia convertit en una dona temorosa pro la seua filla. Jo mentrestant, observava impotent, avorrida i sobretot mortalment cansada. De Tant En Tant tossia, i si els meus ulls no m'enganyaven, tossia quelcom roig, amb sabor metàl·lic. Podia notar que per molta sopa que prenguera, cada vegada estava més prima, perquè el meu cos cada vegada era mes lleuger. La febra realment no era tan alta com per a fer-me suar, no ho entenia. Ja havia estat malalt una vegada, però en un parell de dies hi havia estada ja com a nova fent bots pel carrer… però eixa vegada era diferent.

No sabria dir amb seguretat quant de temps va passar, però un dia vaig escoltar ma mare parlar amb un home, ella plorava impotent i l'home tractava de consolar-la. Desitjava preguntar-li que li passava, però no tenia ja forces ni per a això. L'home em va agafar en volandes i jo vaig caure presa del son.

El següent que recorde era despertar en un llit blanet, davall unes sabanes suaus i amb una olor a net que extasiava. A l'obrir els ulls, el blanc que ho inundava tot em va deixar momentàniament atordida. La veu d'una dona va acabar de despertar-me.

—Dolores—vaig escoltar que Deia eixa veu, que un femenina, sonava una mica ruda—Dolores, desperta…—insistia, mentres jo intentava tornar-me a dormir, encara que la sensació de pesadesa era notablement menor.

Alguna cosa em sacsava, així i tot els clacats es negaven a acabar d'obrir-se; la blancor de la sala era massa, no volia, no podia. La dona que em parlava no pareixia interessar-li molt que volguera o no alçar-me i em constrenyia. Vaig soltar un xicotet grunyit-ploriqueig i la dona un sospir exasperat. Al final va desistir i em va deixar dormir en pau un poc més.

Vaig despertar en el que van paréixer hores més tard. Obrir els ulls no se'm va antullar tan difícil, perquè la llum del Sol no entrava tan brutalment per la finestra. Sentia veus, sí, eren altres xiquetes. No pareixien tristos, sinó que jugaven. Bé, no jugaven exactament, pareixia una cançó, un joc de palmes. Era una cançó que coneixia, ma mare em l'havia ensenyat. Vaig obrir els ulls de nou, eixaa vegada convençuda. Allí estaven, tan sols dos xiquetes de pell pàl·lida i ulleres pronunciades, falques com jo i de cabell fosc. Havien de ser germanes, sinó el seu paregut seria impossible. La major tindria la meua edat, mentres que l'altra xiqueta prea rondar els cinc anys.

—Mira, s'ha despertat.-va dir assenyalant-me la més xicoteta. Jo els observava en silenci, amb mirada curiosa. Els meus ulls tan sols van lliscar un segon al meu cos per a contemplar el curiós pijama que portava: un camisa de dormir tan suau i blanc, que quasi se me cap a estrany. Tot en aquella sala pareixia ser estranyament blanc, menys els barrots dels llits que tenien un to més grisenc per l'ús.

—Hola—vaig aconseguir a dir abans que el silenci fóra estrany.

—Eres la nova, veritat?—Em va preguntar la major de les dos acostant-se al meu llit i somrient de banda a banda. Tenia una forma de parlar curiosa, amb un accent que no aconseguia reconéixer.—Nosaltres som María i Anita.—va afegir de manera amistosa.

Els vaig somriure de banda a banda, sentint com la pesadesa del meu cos se n'anava i unes noves ganes de jugar s'apoderaven de mi; sentia que havia estat dormint durant dies.

—Jo em dic Dolores—vaig dir feliç. Traient les cames fora del llit, amb ànims d'alçar-me.—Puc jugar al joc de palmes?—vaig preguntar amb els modeles que ma mare m'havia ensenyat.

—Clar que sí—va dir la xicoteta de les dos, Anita, somrient divertida. Inclús no pronunciava del tot bé les erres i quedaven més paregudes a una “d” que a la pròpia “r”. Això li donava inclús un toc més acriaturat, però pareixia molt simpàtica.

La seua germana va paréixer pensar-ho dos vegades, em mirava amb curiositat i sospesava alguna cosa que mi se m'escapava.

—Primer has de parlar amb les Superiora, sor Inés. Necessites l'uniforme i… bé, conéixer un poc el preventori.—Cada paraula de María sonava com una disculpa, com si de veritat no voldria dir el que Deia.

Així i tot la meua ment no li feia cas d'eixos detalls, estava centrada en una altra cosa. Què era un preventori? On estava? I la mare? No me n'havia adonat amb tota aquella pesadesa. M'havia dormit, després l'estranya conversació de ma mare amb aquell home i ara… estava en un preventori. Què era un preventori? Déu, era inclús pitjor el no saber on estava que el no saber què havia passat. Abans que poguera preguntar-se'l a alguna de les dos, van eixir per la porta amb un simple “anem a buscar-la”; deixant-me sola en l'habitació.

La monja no era un persona especialment simpàtica, i se la veia aqueferada, així que la meua explicació no va poder durar més de deu minuts: tenia una malaltia, s'anomenava Tuberculosi, i estava en aquell lloc per a poder curar-me i tornar amb ma mare com més prompte millor. La dona es va sorprendre que no tinguera pare i de que n volera sabera qui havia sigut, però jo, com bé m'havia ensenyat ma mare, no vaig dir res sobre ell. No em va contar gran cosa sobre la malaltia ja que havia d'anar-se'n a ajudar en la neteja dels xiquets i el sopar. Em va deixar unes robes suaus, de cotó, un vestidet bell, uns calcetins i unes sabates negres que em venien un poc grans. Era exactament igual que el que portaven les dos xiquetes amb què acabava de parlar. Seria com un uniforme o una cosa així. Em va portar amb ell en la mà fins als banys i allí em va deixar junt amb les dos germanes que ja coneixia. El sopar d'eixa nit va ser una de les millors que havia menjat en diversos anys i em vaig fartar a menjar tot el que vaig poder. Així i tot, eixa nit em va costar adormir-me, trobava a faltar a mon pare i especialment a ma mare.

Els dies se'm feien llargs, però cada dia que passava em sentia un poquet més fort. La visió constant del mar des de l'edifici em treia més d'un somriure i María i Anita eren una gran companyia amb a què jugar en els esclais. Tot els matis havíem d'anar a resar a la capella i després a desdejunar; el més avorrit era quan ens tocava la revisió, que havíem de fer tots els dies després del desdejuni. Hi havia molts xiquetes que ploraven, però jo era fort, ma mare m'havia fet així. També hi havia xics, però estaven separats de nosaltres i tan sols els véiem en el menjador, en les taules del costat oposat, no ens ajuntaven per a res, ni en els esclais. Van passar almenys dos setmanes amb la mateixa rutina, fins que un diumenge, després de la missa, sor Juana em va cridar perquè li acompanyara a veure a algú. Sor Juana era una monja meravellosa, la més bona del lloc, per la qual cosa havia de ser alguna cosa bona. Vam caminar fins a arribar a la porta principal, on hi havia gent major abraçant diversos xiquets i xiquetes que només coneixia de vista. Llavors, entre tots vaig poder distingir ma mare, amb llàgrimes en els ulls i un somriure enorme al veure'm. Pràcticament vaig córrer per a abraçar-la, tirant-me en els seus braços.

Ella em va agafar de la mà i em va demanar que li ensenyara tot allò. Vam estar una bona estona simplement caminant, i jo contant-li totes les coses que sàvia del lloc; sempre havia sigut una xiqueta de què és difícil fer callar. Al final, en un dels jardins, ens vam parar i ens vam assentar en un banc, mirant al mar. Havia acabat de contar-li les meues poques aventures i de descriure-li a les amigues que havia fet. Llavors ella va posar la seua mà en el meu muscle i es va acostar molt a mi.

—He rebut una carta de ton pare—Em va dir en un murmuri, encara que no hi havia ningú prop. Jo vaig obrir els ulls com a plats i el meu somriure es va eixamplar fins a límits insospitables. Em va fer callar abans que poguera dir res posant un dit en els meus llavis.—Calla i et contaré el que posava, ho he memoritzat.

Sabia que havia sigut Pablo el que l'havia portat, un mercader que viatjava per tota Espanya i que tenia un Cor Rojo, o això deien, jo no entenia res d'allò. Pro sàvia que ell era l'única cosa que unia els soldats de les muntanyes amb les seues famílies. Em vaig recolzar en ma mare i deixe que em murmurara la carta a l'orella, mentres la meua ment transformava la suau veu de ma mare, en el to tan feroç de mon pare. Era com si el mateix m'estiguera contant tot allò, i això em feia sentir-me prop d'ell. Les notícies pareixien ser bones, perquè ell estava bé, la data era de quasi tres mesos arrere, però no importava. Deia que allí estaven, valerosos, lluitant pel que ells creien, pel que amaven… per la seua terra, la seus veu i per les seues famílies. Mon pare tenia una forma de parlar bella, que podia convéncer a qualsevol. Al final de la carta posava que nos trobava a faltar i que desitjava tornar amb nosaltres cada minut i que desitjava estar amb les dues cada nit; però que no podia tornar, que només li quedava lluitar o fugir, i fins que no quedara la més mínima esperança, ell no pensava desistir. Tal vegada foren paraules dures per a una xiqueta menuda, però jo m'havia criat escoltant coses com aquelles des del meu naixement i estava orgullosa d'ell.

Ma mare se'n va anar en acabant de dinar i em va prometre vindre a veure'm cada dos setmanes si és possible, ja que només podien anar dos diumenges al mes i el viatge ella ho feia amb un mercader amic seu que havia d'anar a Aigües a vendre des d'Alacant. Els pares d'Anita i María també havien anat a veure-les, així que vam estar tota la vesprada parlant de les nostres famílies, fins on es podia saber. Son pare era forner i sa mare li ajudava sempre en la botiga a Alcoi. Jo els vaig contar que no tènia pare i que ma mare estava a casa de la seua tia anciana, ja que no havia tingut fills, ajudant-la. La seua tia, a canvi li pagava un xicotet sou i ens invitava a dinar tots els dies. La seua tia tenia uns bons estalvis, perquè el seu marit havia sigut un gran general que havia sigut crucial en la guerra civil, en el costat de “els vencedors”. La meua tia-iaia era una dona estricta i gens simpàtica, però ma mare necessitava els diners. A les dos xicotetes els havien portat un bon assortiment de dolços, que molt amablement van compartir amb mi eixa nit. Elles s'havien contagiat sense voler, però la seua situació de vida era més aïna normal, sense luxes, però sense carències.

Així el mes va acabar i deixà pas a l'estiu. La calor ens assentava bé a tots i els rajos de sol que es filtraven per les finestres ens posaven de bon humor. L'olor de sal entrava en les nostres ments al veure el mar des d'allí, encara que en realitat no poguérem oldre-ho; i tots parlàvem del que faríem si estiguérem en la platja. Ma mare m'havia visitat un parell de dies més, però sense notícies de papà. María i Anita ja estaven en perfectes condicions i els metges els havien dit que en una setmana podrien tornar amb els seus pares. A mi la idea em va entristir, però elles estaven desitjoses d'anar, encara que em van prometre que el contacte seguiria per carta. Jo no havia aprés a escriure ni a llegir massa abans d'arribar al preventori, però allí havia aprés amb rapidesa; així que accepte de bon gru l'oferta. Almenys tenia més amigues allí dins, com Laura i Marta. Elles eren de famílies com la meua, filles de lluitadors vençuts en el fort; al pare de Laura l'havien ficat en la presó i encara estava complint els anys; el de Marta havia tingut menys sort i l'havien afusellat. Jo no els vaig comptar res del meu, però m'hauria agradat, elles em podrien entendre.

Seria juliol quan ma mare va arribar amb una altra carta de mon pare. Esta era de principis d'estiu i les notícies no eren tan bones. La mitat del grup hi havia mort en un atac, i tan sols quedaven uns pocs en estat per a lluitar, la resta estava ferits de gravetat. Així que havien de buscar a altres tropes amb què aliar-se i a gent que poguera curar-los. Sabia que ma mare no m'ho estava contat tot, però també que no podria traure-li la informació que faltava. Per a llavors jo ja em trobava molt millor, havia guanyat més de la mitat del pes que havia desaparegut en les primeres setmanes de la malaltia; ja no em trobava tan malament i a penes tenia febra a les nits. Segurament, per a finals d'estiu ja estaria de nou a casa. Ma mare es va alegrar d'això i va anar a parlar amb les monges per a saber-lo amb seguretat. Quan va tornar el seu somriure ho deia tot. Així que vaig insistir amb això de la carta. Una miqueta més em va dir: “Ton pare l'esta passant malament, però no et preocupes per ell, és fort”. Sí, sabia que era fort… però em preocupava igual. Igual que ella, podia llegir-ho en els seus ulls. “Tal vegada, quan isques d'ací, hàgem de deixar Alacant, i possiblement Espanya, amor meu” va afegir amb una carícia als meus cabells.

Des d'aquella visita els meus somnis es van tornar més pesats i fins als metges van pensar que havia recaigut, jo no podia contar-los res. Suava de nit, però per malsons; perdia pes de nou, per falta de fam i el malestar no eren més que dubtes i preocupació. La carta no era l'única cosa que havia desencadenat tal canvi en mi; sentia que quelcom no anava bé, i el fet que ma mare no em l'haguera llegit sencera em deixava amb el suspens. Les meues amigues notaven el meu canvi, però les monges ni em dedicaven un parell de mirades, només per a obligar-me a buidar el plat en les menjars. Així i tot, vaig aconseguir deixar el tema en un segon pla, havia de posar-me bona, eixir d'allí… el meu papà necessitava que ma mare i jo estiguérem llestes per a anar-nos.

La següent visita de ma mare al preventori va ser la pitjor de totes. Esta vegada es notava en els seus ulls que havia plorat, que passava alguna cosa. Amb poc més d'un abraç mon mare ens va allunyar a ambdós d'oïdes indiscretes. “ És important “ va dir tan sols i jo no vaig obrir la boca. Les paraules li eixien com en una font, són orde i mesclant les coses. Em va costar entendre-la, però vaig agafar el principal: mon pare estava ferit, i estava amagat en algun lloc dels Pirineus, tractant de fugir de “els monstres”. Anys més tard vaig descobrir que els monstres no eren ni més ni menys que els soldats franquistes, una cosa difícil d'assimilar per a una xiqueta de la meua edat. La carta havia arribat fins a la casa de la seua tia, en compte de a les seues mans, perquè el comerciant que ens les portava anaba amb pressa. Al llegir la carta, a la meua tia li havia donat un infart i havia mort. Ma mare i jo estàvem massa preocupades per mon pare com per a poder entristir-nos de la notícia de la tia, i més encara quan deixat tota la seua herència a la família. Ma mare estava espantada, però l'ocultava. Deia que me'l contava perquè ja era major, i a més m'havia portat un pastís i unes galletes, ja que no podria estar el dia de mon aniversari. Ni m'havia ensabentat fins llavors, complia els nou anys el 25 de juliol i no em recordava amb totes les coses que estaven passant. Ma mare se'n va anar a l'hora de costum, però vam parlar poc, tan sols ens vam abraçar, era el que necessitàvem.

Els dies van passar i de nou em tornava cada vegada mes temorosa, però menjava i feia front als meus malsons; havia de curar-me, havia d'eixir d'allí, havíem d'anar als Pirineus, on fóra que estigueren, havíem d'ajudar a papà. El dia de mon aniversari, misteriosament, va ser mig celebrat: les meues amigues em van donar uns ninots que havien fet elles mateixes i que eren preciosos i la resta de la classe em van dibuixar i van escriure coses igualment boniques... quasi em feia pena anar-me'n. En això va aparéixer sor Juana amb un somriure enorme en la cara: “ La mijor sorpresa, te la anavem a dir el cap de setmana… però com és el teu aniversari… bé, ¡estás curada! Aquest mateix diumenge podrás volver a casa “. Jo no sé si va ser l'emoció per anar-me'n o pels afectes rebuts eixe dia, però vaig abraçar la jove monja com si no haguera abraçat mai a ningú.

Eixe diumenge mon mare va vindre a per mi. Amb els diners de la nostra tia i de la venda del seu pis, teníem de sobra per a anar-nos-en i tornar a començar en un altre lloc. Així, ma mare va vindre a buscar-me en taxi, amb les maletes fetes i una coneguda cara al volant. El millor taxista de tot Alacant, l'anomenavem. Després de despedir-me de tot el món, vaig pujar al cotxe. Més tard em vaig assabentar que ma mare havia fet un tracte amb el taxista per a descomptar-li el viatge del preu de la casa de la nostra tia, i així matar dos pardals d'un tir; l'home era també “dels els nostres” segons em deien. Vam tardar massa temps, però l'avorriment no m'arribava, sinó l'ànsia per veure mon pare. No el recordava, tan sols podia sentir la seua veu i veure vagament la seua figura… havia partit al front quan jo era un infant. Després d'hores i hores i hores i vàries parades en hostals, vam arribar al que deien “Pirineus”, muntanyes. Allí, una nit, mentres jo dormia, ma mare se'n va anar i em vaig quedar amb el taxista, l'Arnau. Ben entada la matinada, mon pare va entrar en l'habitació, amb benes davall de les robes, per pràcticament tot el tors, l'esquena i el braç dret; a més coixejava. Així i tot, em masegue entre els seus braços com si el dolor no fóra res comparat amb l'amor i la il·lusió.

Al matí següent, un altre difícil i ardu trajecte amb cotxe, per carreteres que tenien poc d'això, pareixien més aïna camins de pedra. Vam arribar a França en tres dies, sense que ningú ens parara ni molestara. En eixe moment no emvaig adonar, però molts anys més tard, encara no sé com vam tindre eixa sort. Vam viure en Dijon, Bourgogne, durant més de dos dècades, mon pare treballant com a obrer i més tard com a conductor de camions. Vam viatjar a Suïssa més tard i a la fi, després de trenta anys, jo tornava a Espanya. Els meus pares es van negar, bé per por o per enuig amb el país. Jo ja tenia família, un marit, un parell de filles precioses… però vaig insistir a anar en vacacions i no em van poder dir que no. Vaig buscar les meues antigues amigues i vaig aconseguir trobar María i Anita en el forn dels seus pares, però de Laura i Marta mai més vaig saber res. Tornava a Suïssa amb la impressió de tornar “a la meua època”, però abans em vaig passar pel preventori, a veure també les monges que m'havien cuidat. Em va sorprendre enormement trobar-lo tancat, però al mateix temps em va alegrar, això significava que no es passava fam i no hi havia contagis. De tornada a Basilea, tot va seguir bé, igual. Quan els meus pares van morir ja per edat, i el meu marit va perdre el treball, vam decidir que només hi havia un lloc on anar: Alacant. El Franquisme havia acabat, regnava la democràcia i es respiraven temps de cambi. A. Suárez, que al meu parer ho estava fent molt bé, començava a quedar-se sol i la crisi aflorava en cada cantó. Així i tot, el meu marit i jo vam traure avant el nostre propi hostal, prop de la platja, per als turistes, amb els estalvis que teníem. Un negoci familiar. L'intent de colp d'estat em va gelar la sang com mai vaig pensar que poguera fer-se, però eixa va ser l'única cosa roïna que ens va succeir des de la meua volta a Alacant; la resta no val la pena comptar-se, però ara, amb més de huitanta anys a les meues esquenes i un hostal xiquetet i modest prop de la platja, regentat per una de les meues filles…. M'alegra veure com ha canviat la vida a Espanya i la sort que vaig tindre que vaig poder entrar en el preventori, perquè vaig poder disfrutar d'una vida que sense aquell lloc, s'hauria acabat fa ja molts anys, i encara que la meua estada allí no sempre va ser fàcil… recordaré amb afecte els mesos allí passats fins al final dels meus dies.

FI


1er premi, XI Concurso de Literatura Joven (2011) Concejalía de Juventud de El Campello

10 апреля 2018 г. 14:07:20 0 Отчет Добавить 0
Конец

Об авторе

Triznia Beatriz Jiménez Escritora, estudiando para guionista. Adicta a las series y a las historias que te tocan la patata. Shiper empedernida.

Прокомментируйте

Отправить!
Нет комментариев. Будьте первым!
~