Vie

Estimada Vida,

De vegades no sé si t'he de retreure que mai m'hagis comentat si aquesta activitat forçosa de viure era realment el que volia. I tot i el rancor que de vegades et tinc, intento apreciar-te

i fins i tot petonejar-te si cal i em ve de gust. Però no he après a estimar-te i molts cops ni tan sols et veig.

On ets? O és que potser t'espanta el meu rebuig?

No pateixis, no et menyspreo de fet, t'anhelo més que qualsevol altra cosa. No et personifico, ets alguna cosa immaterial que sento per tot arreu, transcendeixes a totes aquelles minimitats visibles i t'acostes i t'allunyes en qüestió de com em veus.

Però què em vols fer entendre quan ni tan sols et sento? És una mena d'avís?

M'espanta pensar que el nostre contacte sempre serà quelcom distant i inabastable.

Vull enamorar-me de tu i estimar fins i tot les petites fulles que em regales a plena tardor, amb aquells colors ocres i gastats que m'envien una tendresa que sé que prové de tu.

Ostres, hi ha tanta a distància entre nosaltres que no sé si parlar-te de tu o de vostè.

Sé que t'has sentit abandonada, de la mateixa manera que jo m'he vist sola transitant un camí incòmode i oníricament poruc. Però si vols, podem conviure juntes i mirar de tolerar-nos fins que sigui inevitable estimar-nos.

Elise