dianaalenay000 Diana Alenay

L'ésser humà té una capacitat sobrenatural per oblidar o passar per alt el patiment d'altri. I quan aquest patiment li és posat sota els nassos, se sent avergonyit, agafat en falta, com si estigués ficant-se en terreny prohibit. Així que gira el cap, clou els ulls, es tapa les orelles i riu, intentant creure's que tot plegat no és més que una broma. Que tot plegat no és més que el truc de màgia d'un mag.


Cuento Todo público. © Tots els drets reservats

#Adolescents
Cuento corto
1
1.7mil VISITAS
Completado
tiempo de lectura
AA Compartir

La tragèdia invisible

Un focus rogenc il·lumina el pallasso sota seu. El silenci és dens, expectant. El pallasso avança un parell de passes en direcció al públic.

-Senyors, senyores, noietes i noiets, canalla, sigueu benvinguts! Aquesta nit quedarà per sempre en les vostres memòries! El poderós mag Paco us mostrarà meravelles que no havíeu cregut possibles! Obrin bé els ulls, perquè el que veureu no tornareu a presenciar-ho mai més!

>>Una voluntària, si us plau.

Els focus sobre el públic van encendre's. Van passar uns instants. Se sentiren uns quants xiuxiuejos i frecs de roba. Finalment va alçar-se una noia de la segona fila. Era molt rossa, amb unes piguetes a les galtes, rodoneta. Potser una turista. Duia un vestit groc, del tipus que es posen les noies quan van a la platja. Un altre focus rogenc va seguir-la d'ençà del moment que va trepitjar la pista.

-Als seus peus... autgh! –el mag va entrebancar-se amb les seves grans sabates de pallasso, anant a petar de nassos als peus de la noia.

El públic va riure.

-Disculpi que moquegi sobre els seus peus, senyoreta! Què en sóc, de maldestre! –el pallasso va aixecar-se mirant d'arreglar-se la roba-. Si us plau, permeti que li compensi la preciosa visió de les seves calcetes. Un estampat preciós, de fet. Els ossets panda són d'allò més sexys...!

El públic va riure. Les riallades van esdevenir exclamacions quan l'autoproclamat poderós mag va treure un pal de caramel de l'escot del vestit de la muda voluntària.

-Canalla, pareu atenció a les vostres faldes! –va anunciar el mag.

Les exclamacions tingueren gust de joia aquest cop: sobre els genolls de la canalla van aparèixer pals de caramel, regalèssia i xocolatines.

-Atenció, atenció! – va reclamar el mag quan els nens van tenir les llaminadures a la boca-. Què podria fer jo perquè aquesta senyoreta oblidi el nostre desastrós començament?

-Regalar-li un ram de roses! –va cridar una veu entre el públic.

En breus instants, la voluntària va trobar-se amb un ram de roses roges a les mans.

-Què més?

-Un bronzejat de veritat, no aquell gamba guiri!

-¡marchando!

I la noia molt rossa amb piguetes, ara ja clarament sense entendre res, va esdevenir una noia molt rossa amb pell de bronze.

Els oooooooh i els aaaaaaaahs ompliren la carpa.

-Què més?

-Una cintura més estilitzada!

-Un 90-60-90! –Van cridar un parell de llestos que creien que així posarien el mag en una situació difícil, fent-lo quedar com el pallasso ridícul que simulava ser.

Els que van sentir-se ridículs per creure's intel·ligents van ser ells quan, en petar els dits el mag, la voluntària molt rossa, de pell de bronze, rodoneta, va esdevenir davant els seus ulls meravellats una noia molt rossa, de pell de bronze, estilitzada.

-Molt bé, molt bé: ja no sembla una vaca d'aquelles del nord d'Europa, però quina prova tenim que ara tingui un 90-60-90, eh?

El mag va tornar a fer petar els dits, i un metre va aparèixer a les seves mans.

-Algun voluntari que em faci el favor de comprovar les mides de la senyoreta?

Tres nois van alçar-se.

-Ui, sense empentes, eh. En fila, cadascun mesurarà una cosa. Tu, el primer, sí, tu, començà per dalt.

El primer dels nois va agafar el metre que el mag li atansava, i va estirar-lo per sobre la davantera de la voluntària, que no va reaccionar.

-Noranta! –va anunciar el noi, posant el metre en mans del segon.

-Seixanta! –va exclamar aquest.

El públic va contenir l'alè a l'espera del veredicte del tercer noi.

-Noranta!

El públic va començar a aplaudir bojament, extasiat amb la meravella.

-Podeu tornar als vostres llocs, nois. I noia. Gràcies per tot.

>>I amb aquesta humil mostra de les meves habilitats, senyors i senyores, noiets i noietes, canalla... els deixo! –i el mag va desaparèixer.

Els llums van encendre's. La funció havia tocat a la seva fi.




El públic va abandonar la carpa sense presses, comentant encara la meravella observada. L'última d'anar-se'n fou una noia molt rossa, pell de bronze i un 90-60-90 exacte. La noia va sortir de la carpa, va deixar enrere el circ, va arribar a les primeres cases del poble costaner on estiuejava, va passar de llarg el seu hotel, va arribar a la platja, va passar vora uns nois que xerraven i bevien a la sorra.

-Quieres una birra, bombón?

-What? – va fer la noia amb el rostre inexpressiu.

-Do you want a drink, sexy girl? Va fer un amb mal anglès.

La noia va mirar-los uns segons molt quieta.

-Eres de piedra, bonita?

Llavors, la noia va esclatar en un plor amarg, desolat, dels que arriben a l'ànima i va fugir cames ajudeu-me en direcció a l'hotel.

Els nois, que s'esperaven totes les respostes menys aquesta, se'ls va glaçar l'ànima, però aviat l'alcohol i la bona companyia va fer-los oblidar la desagradable sensació. Al dia següent, encara van parlar dels pits de la noia de la platja, però cap va preguntar a l'aire el per què de les seves llàgrimes: simplement no ho recordaven.

L'ésser humà té una capacitat sobrenatural per oblidar o passar per alt el patiment d'altri. I quan aquest patiment li és posat sota els nassos, se sent avergonyit, agafat en falta, com si estigués ficant-se en terreny prohibit. Així que gira el cap, clou els ulls, es tapa les orelles i riu, intentant creure's que tot plegat no és més que una broma.

Que tot plegat no és més que el truc de màgia d'un mag.

4 de Julio de 2022 a las 13:52 0 Reporte Insertar Seguir historia
0
Fin

Conoce al autor

Diana Alenay La sang de les fades és la tinta dels qui escriuen una història màgica. Lectors ninja que no deixeu rastre, si ho feu no us descobriré davant dels Daimios. Catalanades, literatura fantàstica i pastanagues a: https://mastodont.cat/@dianalenay Blog: https://diari.mastodont.cat/diana-alenay/

Comenta algo

Publica!
No hay comentarios aún. ¡Conviértete en el primero en decir algo!
~